‘STAFF ONLY’: NOMÉS SOM TURISTES
Font: https://www.fotogramas.es/
Neus Ballús es confirma com una de les directores nacionals de referència després del sorprenent debut que va ser ‘La plaga’, ja fa sis anys. A ‘Staff Only’, presentada a la Secció Panorama de l’últim Festival de Berlín i que ara podem gaudir gràcies a l’BCN Film Fest, la catalana viatja a Senegal per explicar-nos una història de maduració agredolç.
Direcció. Neus Ballús Intèrprets. Elena Andrada, Sergi López, Iam Samsó, Diomaye Augustin Ngom, Madeleine C. Ndong
De què va? Els últims dies de Marta (la debutant Elena Andrada) abans de fer els divuit anys estan sent un autèntic infern. El seu pare Manel (Sergi López), separat de la seva mare des de fa anys, ha decidit “segrestar” a ella i al seu germà petit Bruno (Ian Samsó), per passar uns dies de vacances al Senegal. Tancada en un hotel amb piscina, d’aquests de polsereta, i envoltada tot el dia de jubilats sense massa esperit aventurer, Marta anhela conèixer el costat “real” de país.
Per allunyar-se de l’experiència turística prefabricada, aquesta s’internarà a la zona només per a empleats de l’hotel, on entaularà amistat amb Aissatou, una noia de la seva edat, i amb Khouma, el guia turístic per al vostre grup. A través de la seva relació amb Khouma, Marta comença a transgredir els estrictes límits que el seu pare ha imposat sobre ella, ignorant les conseqüències que els seus actes puguin tenir.
¿I què tal? A ‘Staff Only’, Neus Ballús, directora, muntadora i coguionista (al costat de Pau Subirós, amb qui treballa habitualment), porta a terme un solvent exercici d’intel·ligència cinematogràfica a partir d’una premissa a priori senzilla. Aquesta és, en principi, una història de maduració personal estructurada a el ritme dels desencontres entre un pare i una filla que, per més inri, passa per l’emocionant edat de les primeres vegades. Manel sembla haver estat més aviat absent de la vida de la Marta, de manera que, quan aquest posa límits a les ànsies d’exploració de la seva filla, els seus prohibicions es tornen objectius de forma automàtica: és a dir, des separar-se de el grup durant les excursions fins beure un miserable mojito a la banda de la piscina. Per a la noia, el seu pare representa un captor indesitjat abans que un adult responsable, de manera que qualsevol intent de reconciliació és rebut posant els ulls en blanc. Tals gestos adolescents podrien resultar gairebé paròdics, però aquesta no és la intenció de Ballús, que aposta sempre pel retrat empàtic i, per tant, ple de grisos, abans que per la simple paròdia d’aquest desdeny tan pueril.
D’aquí, la seva decisió de treballar majoritàriament amb actors no-professionals, que ens deixa amb interpretacions tan genuïnes com la de la protagonista Elena Andrada. L’únic actor, Sergi López, per la seva banda, torna amb naturalitat a aquest paper de català informal i benintencionat a què ja ens té acostumats. La direcció de fotografia de Diego Dussuel compleix, prioritzant els rostres dels actors (de vegades fins i tot pressionant-en els primers plans) en una posada en escena de tall realista, que evita aquell color ocre tan trillat en el nostre imaginari quan pensem en aquest concepte globalitzant que és “Àfrica”.
Marta, de fet, pensa molt a l’Àfrica o, almenys, en el que ella creu que és. Pensa en ella quan es troba atrapada enmig d’un ridícul espectacle de dansa tradicional per a turistes, o quan se li prohibeix sortir a la platja davant de l’hotel a nedar. La noia, conscient que viu en un univers d’encant prefabricat per al delit l’occidental corrent, intenta escapar de totes les formes possibles cap a l’experiència “real” de la vida local. Khouma, per a ella, no és només un interès amorós, sinó que representa també totes aquelles vivències que li han estat negades pel fet de ser una turista rasa. El que no sap és que, amb les seves ànsies de familiaritzar-se amb un entorn que li és aliè, en el fons, està repetint el mateix comportament de l’turista mitjà que tant detesta. Part del seu procés de creixement, doncs, consistirà en aprendre que l’experiència local no pot atesorarse, com els colons guardaven les seves relíquies més exòtiques, sinó que consisteix en aprendre a mantenir límits amb llindars que no han de ser traspassats. Perquè madurar també pot ser convertir-se en un bon turista.
Aquesta és una història que podria haver estat explicada des del mer retrat psicològic, i la veritat és que el component naturalista no en falta. Però Ballús incorpora una altra dimensió de la mirada en el seu joc: els vídeos que Khouma està muntant per regalar als turistes del seu grup com a record de les excursions de el viatge. En un moment de la pel·lícula, el guia li ensenya a la Marta el seu mètode secret: retallar els fragments de vídeo on se’ls veu cansats, avorrits i enfadats, per a construir, mitjançant l’edició, una història falsa però perfecta. Per als occidentals, “Àfrica” també és una mica això: una idea d’continent medi desconegut, fet a trossos per les notícies que ens arriben. Lluny d’una realitat rica i multicultural, que possiblement mai aconseguirem agafar, Àfrica encara ens és un nom propi, generalitzat i falsejat per una mirada postcolonialista i fal·laç.
