‘La niña de la comunión’, una nina diabòlica a l’Espanya dels 80
Víctor García presenta a Sitges les primeres imatges de la seva pròxima pel·lícula, ‘La niña de la comunión’. Havíem estat amb ell i el seu equip unes setmanes abans a la sala de muntatge per saber més sobre aquest projecte que ens descobreix una estremidora llegenda popular.
Víctor García va començar treballant a l’empresa d’efectes visuals DDT, responsables, entre moltes altres fites, d’‘El laberinto del fauno’ i amb ells va participar en pel·lícules com ‘Dagon: La secta del mar’, ‘Hellboy’ i ‘Romasanta’ . Va rodar un curtmetratge, ‘El ciclo’, que es va presentar a Sitges i va arribar a notorietat en el circuit de festivals fins a guanyar un premi a Los Angeles. Li va sortir un representant als Estats Units i allà es va quedar. Va aprendre moltíssim i es va fer amic de grans productors de la indústria com Joel Silver, fins que va rodar ‘Gallows Hill’: llavors va decidir que la seva etapa nord-americana s’havia acabat i va tornar al nostre país per posar en pràctica tota l’experiència que havia guanyat.
Ara aborda el seu primer llargmetratge espanyol, un projecte d’Atresmedia i Warner al costat d’Ikiru Films, escrit per Alberto Marini, que aborda una llegenda popular poc coneguda, la de la nena de la comunió. «Si la busques, apareix en diversos llocs, a Granada, a Galícia i, com que no és tan famosa com la de la nena de la corba, ens donava la llibertat de desenvolupar tota una història i un univers al seu voltant», explica Edmond Roch, productor de la cinta en una trobada a Barcelona en la qual munten la pel·lícula.
Finals dels 80, un poble no determinat. Sara (Carla Campra) acaba d’arribar al poble i no troba el seu lloc en aquest espai tancat. La seva millor amiga és Rebe (Aina Quiñones), molt més extravertida. Una nit van de discoteca, prenen drogues i durant el trajecte a casa troben una nina vestida de comunió. En aquell moment comença el malson.
«Volíem que els protagonistes fossin joves que no encaixen en aquest context, en una època de transició en la qual lluiten per alliberar-se dels lligams, somien marxar a la ciutat i sortir d’entorn asfixiant», continua Víctor García. ¿Per què els 80? «Principalment perquè no hi havia mòbils. Amb les noves tecnologies i la manera de comunicar-nos s’ha perdut part de l’essència del cine de terror». Per descomptat, trobarem referències a l’època en què s’inscriu (com Sabrina), però no s’arriba a instal·lar en el ‘revival’ de nostàlgia que ens envaeix.
Nina que fa mal rotllo
Per a Víctor García era fonamental que l’espectador se sentís identificat des del principi amb els personatges de Sara i Rebe, perquè són el nostre punt d’ancoratge en la història. «En realitat, el concepte de comunió intento tractar-lo des del sentit de dues persones que combreguen, que són amigues i que tenen una connexió especial».
La nina de comunió tindrà una importància fonamental. L’ha creat l’equip de David Marti de DDT i la seva presència a la sala on fem l’entrevista genera inquietud i estranyesa. «No volíem res massa gran ni de l’estil Chucky, però sí que donés mal rotllo», continua Roch.
A la taula de muntatge trobem Clara Martínez, que afina fins a l’extenuació cada una de les seqüències per crear l’atmosfera i el ritme adequat. «No volíem una pel·lícula amb massa efectes i parafernàlia visual, volia crear una cosa nova que no haguéssim vist abans, que generés cert impacte i, sobretot, allunyar-nos del terror dens i seriós. Que la pel·lícula fes disfrutar. Crec que és el que necessiten ara els espectadors, entretenir-se i no sentir-se alliçonats constantment.»
