Salvador Calvo i ‘ADU’ a per els Goya: “podem encara fer cinema compromès”
Font: www.elconfidencial.com
13 NOMINACIONS ALS GOYA
Només ha dirigit dos llargmetratges, però el director de ‘1898: Els últims de Filipines’ i ‘ADU’ ja acumula amb les dues pel·lícules 22 nominacions als Goya.
A un dia de la 35 edició dels Premis Goya, Salvador Calvo, el director de la pel·lícula amb més nominacions, ja sent els nervis de la cerimònia. “Hem de tenir una mena de photocall dins de casa per fer una mena de roda de premsa amb els mitjans. Has de arreglar casa teva perquè es vegi bonica. Hem de fer l’assaig general divendres. Tindrem una càmera amb una motxilla i un ajudant que va a fer plans una mica més especials que els de el zoom “, enumera entre riure nerviós.
‘Adu’, el seu segon llargmetratge per a cinema després ‘Els últims de Filipines’, intenta abastar el drama de la immigració -en especial de la subsahariana que arriba (o no) a les costes espanyoles- a través de tres històries protagonitzades pels Benín Moustapha Oumarou, Zayiddiya Dissou i el francès Adam Nourou, Luis Tosar i Anna Castillo com a pare i filla, i Álvaro Cervantes en el paper d’un guàrdia civil que treballa en la tanca de Melilla. Un drama social que va sorprendre per la seva taquilla -més de sis milions d’euros en un gènere que sempre ha repel·lit la taquilla espanyola- i per les tretze nominacions als Premis de l’Acadèmia.
“Ha estat un any estrany per a tots i per a tot”, admet Calvo. “Normalment, quan estrenes una peli al gener -jo, a més, vaig estrenar una setmana després de l’anterior edició dels Goya i una setmana abans dels Oscar-, a nivell mediàtic no sols tenir cap tipus de repercussió. A la fin la peli va funcionar i vaig haver de donar la raó als meus productors, que van ser els que em van convèncer, perquè va tenir sis setmanes de taquilla amb els cinemes funcionant a el 100% abans de tancar per la pandèmia, el que va permetre que fes una recaptació bastant bona, de 6.375. 000 euros. Per a una pel · li que va costar 4 milions està força bé “.
Durant el rodatge de ‘1868: Els últims de Filipines’, la parella de Calvo el va acompanyar en el mes i mig de rodatge que va tenir lloc a Canàries. Allà va conèixer les tragèdies que havien superat molts dels immigrants que arribaven a el Comitè Espanyol d’Ajuda a l’Refugiat (CEAR) i va sentir que més enllà del que emeten els Telenotícies, comptar el periple d’aquests migrants a través del cinema podrien ajudar a conscienciar de una manera més emocional als espectadors. “Allà vaig conèixer la història de l’infant en el qual es va inspirar Adu, que era un xaval que havia vingut amb la seva mare i les seves dues germanes”, comença el relat de l’realitzador.
“La mare, a les dues setmanes, s’havia gastat els diners que els donava la Comissió en un sostenidor de la Perla. I a la Comissió van començar a sospitar, fins que un dia van escoltar a l’infant cridar ‘Senyora Joela’ ia ella dir-li que allí la cridés ‘mare’ “. Després d’sotmetre’ls a un examen genètic, les autoritats es van adonar que el nen i la seva suposada mare no eren família. “Aquest nen venia amb una xarxa de tràfic d’òrgans. El que fan amb aquests nens … els desballesten i venen els òrgans en un mercat que té el seu epicentre a Canàries i que s’estén per tot Europa”, explica afectat. “Quan arriben les pasteres a la costa, uns motoristes esperen i es duen a aquests nens, que ja ni compten, ni surten en estadístiques ni ningú sap res d’ells. Els fan desaparèixer”.
D’allí també va prendre prestada la història de Massar, el personatge interpretat per Nourou. “Era un nen de Somàlia que havia fugit d’un oncle seu que el violava i que era un senyor de la guerra. Hi havia aconseguit escapar d’allí, creuar només el desert de Sàhara i va acabar al Marroc prostituint per pagar el preu de la pastera” . A ‘Adu’, tots dos nens acaben trobant-se en la seva odissea cap al nord, cap a la terra promesa. Una història tan dura que, probablement, la major part de el públic només pugui digerir a través de la ficció.
Calvo va voler reconstruir mitjançant la ficció aquest possible camí que porta a un nen des d’un país com el Camerun, on el Boko Haram segueix assassinant i segrestant davant la inacció d’un govern repressiu amb la població civil, fins a territori espanyol. Per a això, ha comptat amb l’ajuda de l’guionista cubà Alejandro Hernández, qui ja va escriure el llibret del seu anterior pel·lícula. Per rodar aquesta ‘road movie’ que transcorre al Camerun, Senegal, Mauritània, Sàhara, Algèria, el Marroc i Melilla, l’equip de Calvo, amb el director d’art César Macarrón, i davant les poques garanties de seguretat que ofereixen països de la zona, van decidir rodar a Benín, al golf de Guinea, que els oferia tot aquest ventall de paisatges que necessitaven per a ‘ADU’.
“Perquè en ‘ADU’ volia explicar la història dels africans que volen arribar a Europa, els europeus que necessiten d’Àfrica -el viatge invers ho fan aquest pare i filla que interpreten Luis Tosar i Anna Castillo, aquesta família que no té comunicació després el divorci i volen reencontrarse-, i la dels que eviten que aquests dos mons es troben, que és la de les tanques i els guàrdies civils “, analitza. “Amb el pare i la filla volíem explicar els problemes del primer món, que vist en context amb els de el tercer món són fins ridículs. Hem intentat, de totes maneres, no jutjar-los, només posar-los perquè l’espectador s’adoni que ho que per a l’espectador és un problema que la seva filla surti amb no sé quina gent i es posi fins al cul i no li interessi res, en comparació amb el que passa amb aquests nens africans és nimi “.
El director també reflexiona sobre la voluntat de comunicació (o la manca d’ella) en el món modern. “Els dos nens africans protagonistes, cadascun parla idiomes completament diferents perquè vénen de diferents països, però s’entenen, mentre que el pare i la filla parlen el mateix idioma i no. Hi ha alguna cosa en la nostra societat que fa que la comunicació no flueixi, perquè en la comunicació hi ha una cosa anomenada voluntat “.
Una de les majors satisfaccions per a Calvo ha estat revertir aquesta idea que pel·lícules com ‘ADU’ no interessen a un públic majoritari. El seu film ha atret a les sales a 1.088.469 espectadors en un any terriblement complicat. “Hem aconseguit demostrar que sí es pot fer cinema amb temes compromesos que li interessin a el públic: el que has de trobar és una bona història”.
