Monzón: «El cinema de delinqüència dels 80 no es pot reproduir, és fill del seu temps»
Font: www.diariodemallorca.es
El director mallorquí ha rodat durant els mesos de la pandèmia ‘Les lleis de la frontera’, l’adaptació a el cinema de la novel·la de Javier Cercas.
Daniel Monzón no recorda qui li va regalar la novel·la de Javier Cercas Les lleis de la frontera, però sí que té una imatge molt clara de com es va obsessionar amb portar-la a el cinema des del moment en què va començar a llegir-la. Li va colpejar d’alguna manera, li va traslladar a la seva infància amb deu anys quan vivia a València en una zona on, si mirava pel balcó, veia un descampat on hi havia els quinquis seu barri. Es creuava moltes vegades amb ells, sentia por, però a el mateix temps una estranya fascinació: la de viure a l’marge de les convencions socials.
Aquest va ser el germen de la seva adaptació de Les lleis de la frontera, que ha escrit al costat del seu col·laborador habitual, Jorge Guerricaechevarría, està produïda per Atresmedia Cinema, Ikiru Films i La Terrassa Films, serà distribuïda per Warner Bros Espanya i va ser rodada en temps de pandèmia, d’agost a novembre.
Vam visitar a director mallorquí en el seu centre d’operacions, on es troba muntant la pel·lícula al costat de Mapa Pastor. Des de l’escala s’escolta una cançó que sembla endinsar-nos en un altre univers. Són els Derby motoreta ‘s Burrito Kachimba, la banda que ha encunyat el terme quinquidelia per definir la seva música i que s’encarrega de la banda sonora de la pel·lícula. «Volia que tingués una aroma musical, que hi hagués un tema emblema com l’Em quedo amb tu d’Els Chunguitos a De pressa, de pressa», diu Daniel Monzón.
Les lleis de la frontera explica la història de l’Nacho, la Tere i el Zarco en l’estiu de 1978. El primer és un estudiant introvertit de 17 anys que viu a Girona i coneix en uns recreatius a dos joves delinqüents de barri xinès de la ciutat que l’integraran en la seva espiral de furts, robatoris i atracaments. «És una pel·lícula romàntica en tots els aspectes, ja que recorda aquells temps des d’aquesta perspectiva, la d’aquells malfactors de llegenda que eren els quinquis, però explicada des del present, des del record de l’protagonista, que en aquell moment era un adolescent que el que volia era cridar, córrer, follar, ballar i saltar-se els codis », continua Monzón.
Recontrucció Històrica
Mentre parlem, a la sala de muntatge veiem una de les escenes sobre les que està treballant Pastor, una espectacular persecució de cotxes per uns carrerons estrets que recorda a les que va filmar en el seu moment de José Antonio de la Loma, però en aquest cas en versió estilitzada. Monzón reconeix que es tracta d’una reconstrucció històrica. El cinema quinqui, tal com es va fer en els 80, no és possible de reproduir perquè és fill del seu temps. Però sí que ha intentat que el repartiment estigués ple de frescor i de cares noves. A Nacho el ulleretes ho interpreta Marc Ruiz (era el nen de Bones 140), Tere és Begoña Vargas, que es va convertir en una autèntica revelació a Malasaña 32, i el Zarco, Chechu Salgado. La resta de la banda el va treure fent molts càstings en ravals: el Cames, el Xinès, el Dràcula, el Guille, la Grossa i la Quina.
«Les lleis de la frontera és una pel·lícula romàntica que recorda els temps d’aquells malfactors de llegenda que eren els quinquis», assegura Monzón.
