Sanmao, la dona que va convertir la dictadura franquista a un paradís exòtic a la Xina
Font: www.elmundo.es
S’estrena el documental ‘Sanmao: la núvia de l’desert’ sobre la fascinant figura de l’escriptora immensament popular a la Xina que va viure a Madrid, el Sàhara espanyol i Gran Canària.
Va néixer a Chongquing a la vora d’el Yangtzé a 1943; es va casar amb un submarinista madrileny i barbat de nom José María Quero; viure al Sàhara de la Marxa Verda; escriure relats semiautobiográficos per força exòtics que es van traficar a la rebotiga de el règim comunista com mannà; va convertir l’Espanya grisa dels últims anys de la dictadura en un terreny estrany, exòtic i gairebé sagrat, i va morir (¿o es va suïcidar?) a Taiwan assetjada pel càncer el 1991. Tot això va fer Sanmao, coneguda també com Echo Chen i el nom de naixement va ser Chen Ping. I tot això compte en un delicat puzle de suggeriments, imatges i vidres trencats el fascinant documental’Sanmao: la núvia de l’desert ‘, signat per Marta Arribas i Ana Pérez de la Font, que s’estrena aquest divendres.
Compte Arribas que tot va començar amb una frase: “Coneixeu la història de la meva tia xinesa?”, Li va dir una amiga. Coses de nebodes orgulloses. “Quan va acabar d’explicar-la, em va semblar increïble que no fos de domini públic. Com és possible que ningú m’hagi parlat mai d’ella?” recorda i es recorda sorpresa la directora. En cas narrat per la neboda de el gran amor espanyol de Sanmao, a més d’un relat ple d’aventures increïbles, emanava intacte el recorregut per la vida d’un dona essencialment lliure. Sanmao va arribar a Espanya en la dècada dels 60 després de patir una mica més que un simple desengany amorós. La seva família coneixia el que era cuiner de l’ambaixada de Taiwan a Espanya i que amb el pas el temps es convertiria en el propietari del primer restaurant xinès a Espanya. I allà que va anar. La seva arribada a l’burgès Barri de la Concepció va ser rebuda amb curiositat per tots i amb entusiasme per un. Josep Maria, llavors poc més d’un adolescent, va caure rendit i es va prometre a si mateix i als Sanmao no tant amor etern com l’espera necessària perquè aquesta passió pogués consumar-se en regla. I per a tota l’eternitat.
Van passar anys, ella se’n va anar, va estar a punt de casar-se ara amb un alemany, l’alemany va morir el dia abans del casament, va tornar a Espanya i el retrobament. “Ella va tenir una vida exageradísima. Va ser una dona completament lliure i eternament inadaptada a qualsevol tipus de norma o convenció social. Per això resulta alhora tan fascinant com vertiginós tot. I probablement aquí es trobi l’arrel del seu èxit posterior. Els seus escrits no són autobiogràfics, però prenen la seva pròpia vida com a referència. i aquesta mena de autoficció sense cap tipus de límit acabar per convertir-se en l’anhel de tota una generació de xinesos. Els seus primers relats es van fer famosíssims a Taiwan i es van començar a llegir d’amagat a la Xina comunista. Ella era i representava tot el prohibit per una societat ancorada en els seus valors tradicionals i sotmesa per un règim autàrquic “, reflexiona la directora.
A principis dels 70, la parella de Sanmao i José María es trasllada a l’Sàhara Occidental. Ell, en qualitat de submarinista a la indústria dels fosfats, i ella, com a eterna vagabunda, ara a Aaiun. Una xinesa al desert. De l’experiència sorgiria intacte la seva col·lecció de contes més coneguda i amb traducció en espanyol: ‘Diaris de Sàhara’ (editorial Rat). La pel·lícula junta imatges documentals del que va ser el Sàhara espanyol amb filmacions groguenques de la parella, alhora que intenta reconstruir el irreconstruible mitjançant l’ús de l’animació en uns casos o amb el recurs d’extractes de la delicadíssima versió que d’ ‘El Príncep ‘va rodar Arunas Zebriunas el 1966 a uns altres. I tot això guiat per la veu profunda i ligeramanete trencada de Lucía Jiménez per donar cos a un esperit en eterna fugida. “Ella tenia una banda molt fosc i un altre molt lluminós. És impossible donar amb una única Sanmao que s’amagava a la vegada que es mostrava en els seus escrits. Per això l’estructura a ‘patchwork’ de la cinta”, aclareix Arribas.
La vida continua i, després de la abandó de l’Sàhara per Espanya, la parella torna. Però no a Madrid, sinó a Canàries. Allà viuran l’èxit des de la distància: una celebritat a la Xina, completament desconeguda a Espanya. I així fins que el 1979, en un accident fatal mentre bussejava, José María va morir. Va passar a Platja de l’Home, a Gran Canària. El que segueix és una successió ininterrompuda de fugides castigades per la tristesa i la pèrdua. Es diria que el mite de Sanmao creix a la mateixa velocitat que la seva agonia. El documental es deté en la pel·lícula ‘Red dust’, que Ho Yim va rodar amb la vida de la nostra heroïna com a escenari. En això i en les seves posteriors romanços per força fallits. En això i en un fama que es manté intacta i que va aconseguir el seu zenit quan els seus llibres van deixar d’estar prohibits en el continent més poblat de la planeta. En això i en, finalment, la seva mort tràgica i fosca.
“Sanmao va ser una icona de la llibertat, de celebració de la dona sense lligams. Res més exòtic i lliure que una dona casada amb un espanyol amb barba i al mig de desert”, diu Arribas. I corregeix: “Potser a Espanya, no, però a la Xina …”. A la placa que queda com a testimoni de la seva presència a la Platja de l’Home van amb regularitat legions de lectors. Des de l’extrem Orient a l’extrem Occident. El exòtic som nosaltres.
