Documental “Sanmao. LA NÚVIA DEL DESERT “
Font: Sopa de Oca, blog de cinema de Jordi Batlle Caminal
El cinema va néixer, amb els Lumière, documental. Però aviat la ficció i la fantasia orillaron el gènere durant cent anys, encara que la Resistència (de Flaherty a Van der Keuken, de Rouch a Depardon, de Grierson a Wiseman, etc.) va combatre activament i va donar fruits excel·lents. Inesperadament va renéixer a la fi de el passat segle i avui és un gènere abundant, present cada setmana a les cartelleres d’estrena. L’abundància té els seus aspectes negatius. D’una banda, és obvi que dels cent documentals que es poden veure al llarg d’un any, només una dotzena, sent optimistes, arribarà l’excel·lència. D’altra, el seu consum massiu, com el de qualsevol altre gènere, pot portar-nos a l’avorriment, sobretot quan es repeteixen els temes.
Aquests dies tenim la sort de poder degustar tres documentals autòctons de gran interès. Un, Pots sentir-me ?, es va estrenar el passat divendres. Dirigit per Pedro Ballesteros, és un retrat de l’escultor Jaume Plensa que busseja en la seva obra, en la seva vida i en el seu pensament, estimulant de pas el nostre cada vegada que escoltem les seves paraules o contemplem les seves peces, repartides per tots els racons de la planeta; algunes són impressionants, com la de l’gegantí cos humà fet amb lletres que mira al mar, a Antibes, la perfecta harmonia entre art i natura. La naturalesa és precisament la protagonista d’un dels altres dos documentals que s’estrenen aquest divendres dia 9, Devesa. El bosc de el linx ibèric, de Joaquín Gutiérrez Acha, que vindria a completar una mena de trilogia després de les seves igualment notables Guadalquivir (2013) i Cantàbric (2017). El seu documental ens fa veure, ens fa sentir, que és urgent tornar a la natura, tornar a estimar-la i a respectar-la, a fer tot el que estigui a les nostres mans per no danyar-més. Això ens ensenya Gutiérrez Acha sense deixar de contemplar una fauna variada i fascinant, captada amb una absoluta perfecció tècnica. Dues aus li han robat el cor a l’blocaire: la trenca que alerta a les seves cries de la presència d’una serp i el blauet llançant-com un kamikaze a l’aigua a per la seva presa i emergint triomfal a unes preses que semblen un ballet.
L’escriptora taiwanesa Sanmao és la protagonista de el tercer títol, Sanmao. La núvia de desert, realitzat per Ana Pérez de la Fuente i Marta Arribas, que polvoritza la ja canònica estructura de l’documental comú: bust parlant + bust parlant + imatge d’arxiu + bust parlant + bust parlant + imatge d’arxiu … i així hora i mitjana. Aquí la ració de bustos parlants es redueix a la mínima expressió, fent prevaler la veu en off. Les imatges d’arxiu, que inclouen pel·lícules de ficció (entre elles Xarxa Dust, de 1990, en el guió va participar Trobo Chen de Queiro, qui no és altra que la pròpia Sanmao), conformen un encisadora calidoscopi de dates i llocs: Aaiun 1974 , Chongkin 1941, Taiwan 1950, Madrid 1967, Sàhara Espanyol 1975, Canàries 1976 … Amb molta destresa, el film aconsegueix que la nostra curiositat pel personatge vagi creixent conforme assistim a un bombardeig d’imatges (cinema d’animació inclòs) sotmeses a un muntatge dinàmic i creatiu. Sanmao es revela un caràcter esmunyedís, complex, a estones tan fosc com la seva pròpia mort (suïcidi qüestionat), però amb dues coses clares a la vida: el seu amor per l’espanyol José María i pel desert. Una placa en un carrer de Platja d’l’Home, a Gran Canària, se’ns mostra a la fi; és el lloc de pelegrinatge de milers de turistes xinesos que encara recorden i veneren a l’escriptora gairebé trenta anys després de la seva mort.
