La pel·lícula ‘Papallones negres’ posa cares femenines a la migració climàtica al Festival d’Annecy
Font: www.rtve.es
Del 9 al 15 de juny se celebra el Festival d’Annecy, el més important de l’animació i destaquen tres pel·lícules espanyoles: Rock Bottom, de Maria Trénor, que participa a la secció oficial, El somni de la sultana, d’Isabel Herguera i Papallones negres, de David Baute, totes dues a la secció Contrechamp, on l’any passat va triomfar Robot Dreams.
Hem entrevistat David Baute, cineasta canari que ha dirigit els documentals Èxode climàtic, La murga, òpera popular i Ella i director artístic de dos festivals de les illes: el FICMEC i el MiradasDoc, sobre aquesta esperada pel·lícula que recull els testimonis reals de tres dones obligades a deixar casa seva pel canvi climàtic.
“Entenem –assegura el director–, que la gent estigui una mica cansada que els bombardegin tot el dia amb notícies sobre el canvi climàtic. Però crec que, quan se li posa cara a aquest problema, quan veus que una dona ha de deixar-ho tot, ha d’abandonar la seva cultura, gran part de la seva família… per acabar perdent-se en una gran ciutat on malviu, on acaba treballant a la prostitució, on els nens acaben sols i llençats en carrers… crec que això si connecta amb els nostres sentiments i ens pot fer plantejar el nostre comportament diari”.
“Perquè –continua– amb el nostre comportament, amb aquesta contaminació sense control, estem generant greus problemes a moltes persones. Problemes que ara ens semblen molt llunyans, però que ens acabaran afectant. I hem de començar a tenir-ne consciència”.
“També ens dirigim al públic més jove –afegeix el realitzador canari–, perquè entengui la situació actual del planeta i pugui buscar fórmules per millorar-la. Jo confio molt que la gent jove trobi solucions per a aquesta deriva actual. És normal que ens preocupem d´altres problemes que semblen més urgents, però si no tenim planeta no tindrem futur”.
Pel que fa a ser a Annecy, David ens confessa que: “Haver estat seleccionats entre més de 3.000 produccions de tot el món és increïble. I crec que és un reconeixement a la feina, de més de vuit anys, de tot un equip. Un treball que ha tingut diverses fases: investigació, desenvolupament, disseny artístic, animació. Som una producció modesta però hem aconseguit ser aquí entre l’elit mundial”
Tres dones que ho perden tot i es veuen obligades a emigrar
La pel·lícula ens mostra com el canvi climàtic impacta a les vides de Tanit, Valeria i Shaila, tres dones de punts molt diferents del planeta, però amb alguna cosa en comú: totes tres ho perden tot per l’efecte de l’escalfament global i es veuen forçades a migrar. que ho perden tot i han d’emigrar.
Una pel·lícula que es basa en els testimonis reals que David va recollir per al seu documental Éxodo climático (2020). “Vam fer una investigació sobre el que estava originant el canvi climàtic a diferents regions del món. Començant per Ghoramara, una illa de l’Índia que ha quedat sota la superfície per aquest ascens del nivell del ma. Seguim per Turkana (Kenya), un poble que era un verger on hi havia rius i molta pastura per als animals i ara és un desert on ja no plou. I la tercera història ens va portar a Sant Martí (Carib), una petita illa on els huracans cada vegada són més violents, cosa que ha obligat moltes famílies a anar-se’n”.
“Seguim tres dones d’aquests llocs -continua-, que van haver d’abandonar casa seva i la seva cultura, que acaba perdent-se a les grans ciutats on acaben recalant”.
“El problema és que hi havia gran part de la història d’aquelles dones que no podíem comptar amb imatges –afegeix David–, i per això vam decidir recórrer a l’animació. La nostra primera idea era combinar imatges reals i animació 2D, però acabem usant només animació que, combinada amb l’estupenda banda sonora, ha fet d’aquesta pel·lícula una mica molt especial. Però no deixa de ser un documental basat en testimonis reals. I espero que serveixi perquè la gent es plantegi una mica més la qüestió climàtica”.
Tanit, Valeria i Shaila
Preguntem a David per què, dentre tots els testimonis que van recollir, es van quedar amb els de Tanit, Valeria i Shaila. “Vam fer una mena de càsting per veure amb quines famílies seria més fàcil conviure i dialogar. I, sobretot, que es deixessin enregistrar, perquè en determinades cultures no és fàcil.
“En el cas de Lobuin –afegeix David–, era una líder dins del poble Turkana, a la qual seguien les altres dones, i que tenia el poder de decidir coses en una societat masclista però on se l’escoltava i respectava. En el cas de Soma, que va perdre la collita per la pujada del nivell del mar, ella i la seva mare portaven el pes de la família i decidien sobre totes les qüestions que tenien a veure amb el dia a dia, com va ser la decisió d’abandonar l’illa de Ghoramara”.
“I en el cas Valeria, a San Martín, ella també va ser la que ens va obrir la porta de casa seva i ens va deixar gravar els seus fills” -afegeix el cineasta-.
“Molts països no reconeixen les migracions pel canvi climàtic”
David Baute assegura que, pel fet de ser canari, coneix el tema de les migracions: “El poble canari sempre ha estat un poble emigrant, tots tenim familiars que han emigrat. La meitat de la meva família va emigrar a Veneçuela perquè hi va haver un boom d’emigració allà quan a les Canàries bàsicament no hi havia ni menjar. Aquesta gent després manava diners a les Canàries i vam poder tirar endavant”.
“Amb el boom del turisme ara ens toca el procés invers –continua–. Perquè Canàries ha desenvolupat una indústria turística que dóna molta feina, encara que una mica precari, però hi ha molta migració que ve aquí. Som un lloc d’anades i vingudes”.
“Però en els casos que recollim a la pel·lícula, aquestes migracions són més complexes, perquè es tracta de persones que se’n van de casa seva, del seu país i ho perden tot -afegeix el cineasta-. No hi poden tornar. No hi ha marxa enrere. És un viatge només d?anada. Amb la greu qüestió que hi ha molts països que no reconeixen aquest tipus de migrants. Reconeixen els emigrants per conflictes bèl·lics, per qüestions polítiques… Però als emigrants climàtics no els reconeixen a gairebé cap país, per la qual cosa viuen un drama encara més gran”.
“S’acabaran perdent tradicions i cultures”
A més a més, amb aquestes migracions forçoses, moltes petites cultures corren el risc de desaparèixer. “És el cas d’aquesta petita illa de Ghoramara, on hi vivien 50.000 persones i ara mateix queden unes dues o tres mil al centre de l’illa, perquè la resta s’ha anat inundant. I els que queden també l’hauran d’abandonar d’aquí a cinc o deu anys”.
“I aquesta gent –continua–, acabarà perduda enmig de grans ciutats com Calcuta, on viuen milions i milions de persones. I passa una mica igual amb els Turkana, que és un poble més gran, però la majoria de la població ja ha emigrat a Kenya o Nairobi. I la seva cultura s’acaba diluint a les grans ciutats”
“I s’acabaran perdent aquestes cultures, aquestes llengües pròpies, aquestes tradicions… cosa que demostra que la qüestió climàtica no és només un problema d’escalfament, sinó que hi ha problemes de fons igual d’importants”.
De fet, David Baute ja ha perdut el contacte amb una de les protagonistes del documental: “A Tanit l’hem perdut la pista. Intentem seguir-los el rastre a totes, amb gent de producció que tenim allà, però és molt complicat amb això que comentava que acaben perdudes a les grans ciutats. Però seguim intentant localitzar-la perquè ens encantaria que la pogués veure”.
David destaca que, tot i que sigui un documental, la tasca de la guionista, Yaiza Berrocal, ha estat fonamental: “És veritat que no podíem aportar gaire des de la ficció, però Yaiza també és novel·lista i sap molt bé com estructurar les històries . I ha aconseguit generar un llenguatge narratiu i una estructura perquè s’entenguessin bé al llarg de la pel·lícula. A més, s’ha documentat molt sobre aquestes tres dones i sobre el que passa als llocs on vivien. I després ens preocupava molt la línia ètica, saber què podíem explicar de totes les qüestions amb què es van sincerar amb nosaltres. I crec que Yaiza ha aconseguit que siguem un altaveu per als problemes que tenen elles i altres dones a tot el món”.
Després de l’estrena mundial a Annecy, el David ens comenta que: “La idea és poder estrenar la pel·lícula a Espanya la darrera setmana d’octubre, que és la setmana sobre el canvi climàtic. Però l’estrenarem segur a l’octubre o al novembre”.
